HABITACIÓ 4828


Hospital General de Catalunya - 4 d'abril de 2015 - 10:00 - Havia baixat a la cafeteria per esmorzar i després treure el tiquet de la TV perquè el meu pare que estava ingressat pogués veure el futbol del cap de setmana. Surto i truco l'ascensor, pugem una infermera, un metge i jo. L'ascensor arrenca i de seguida s'atura.
Vaja! exclama el metge.
Ja ens trauran - contesto - el de seguretat vindrà de seguida ......
A la mitja hora encara no havia aparegut ningú i començàvem a posar-nos nerviosos.
Al cap de mitja hora més, l'ascensor comença a baixar lentament fins a arribar al nivell de la planta baixa, però la porta no s'obre, encara que aixó no es cap problema, entre els tres aconseguim obrir-la.
Pugem a peu, els tres anem a la quarta planta ...
Però la quarta planta és buida, ens n'adonem de seguida que alguna cosa no va bé, potser és el silenci, o el passadís buit, amb només un carro mèdic a un costat, però cap infermera, ni pacients ni visitants.


Una a una revisem totes les habitacions, no hi ha ningú, els llits estan desfets, tot està desordenat, els televisors resten encesos, i els efectes dels acompanyants són a l'habitació, però no hi ha ningú, ni malalts, ni acompanyants, ni visitants ni metges, ni infermeres, la quarta planta de l'Hospital és buida.
Arribem a l'habitació on està el meu pare, buida també, i després fins al final, on hi ha la sortida d'emergència ... NO PASSAR diu el rètol penjat amb un tros de tela.

Passem, des de l'exterior, a l'inici de l'escala d'emergència es veu l'esplanada de l'aparcament gairebé buida de cotxes, però plena, horriblement plena de cadàvers apilats en una horrible piràmide humana. Tots els residents acompanyants, visitants i personal de l'Hospital menys nosaltres hi són allí, amuntegats, morts.

Al seu voltant uns éssers petits i corpulents acaben de col·locar-los, mentre una nau d'enormes dimensions es posa a sobre seu i comença literalment a aspirar-los de manera que en poc menys d'un minut l'aparcament queda sense cap cadàver dels centenars que hi havia feia un moment.

- Som menjar? se m'acut preguntar estùpidament.
- Una cosa així, suposo, exclama el metge amb veu a penes audible.
- I ara .... ¿que fem? pregunta la infermera...

SILENCI.


 - - - - - - - - -

Mentre els éssers petits i corpulents així com la nau han desaparegut, encara que sobre l'horitzó, a sobre de Sant Cugat, s'observen un munt de naus iguals a la que ha aspirat els cadàvers de l'Hospital.
- Si nosaltres hem sobreviscut, altres ho poden haver fet també - comenta el doctor. I afegeix: El més raonable seria esperar a veure si s'en van i sortir per veure de trobar algun supervivent, llevat que vostès tinguin una idea millor.
La infermera no contesta, i jo tampoc ....


No hem d'esperar molt, la nau ha tornat i d'ella baixen una dotzena d'éssers petits i corpulents .....

Share:  

6 comentarios:

Isabel Figueira dijo...

Ay que miedo!!!! Seguro que fue un sueño/pesadilla cuando te quedabas con tu padre por las noches en el hospital.

Perdona, no sé si te gusta recordar esto.

Isabel Figueira dijo...

Francesc no tienes estos relatos escritos en castellano? Es que me va a dar mucho trabajo en arreglar la traducción.

FRANCESC PUIGCARBÓ dijo...

algunos los tengo traducidos, otros no, tengo un blog sólo de cuentos en castellano,alli hay algunos de estos mios en castellano y muchos de otros.

http://www.tuitter.bloc.blogspot.com

FRANCESC PUIGCARBÓ dijo...

http://tuitterbloc.blogspot.com.es/2015/04/habitacion-4828_3.html

Isabel Figueira dijo...

Gracias, ya los fui a mirar. Ese libro que te costó un euro cuantas paginas tiene? Yo lo bajé y tiene 113 paginas.

FRANCESC PUIGCARBÓ dijo...

QUE LIBRO?, ahora me he perdido.....