ELLS NO HO SABEN

Només arribar a casa seva va saber que alguna cosa no anava bé, l’holograma favorit de la seva dona havia desaparegut de la paret de l’entrada, símptoma inequívoc que se n’havia anat i l’havia deixat. Tanca la porta i engega el Videotext, apareix la imatge de la seva ja exdona, ja s’imaginava que li podia dir, però malgrat tot com un últim acte de deferència decideix escoltar-lo.

“Hola, Joan, ho sento per me n’he anat, la teva maleïda no afició, aquest vici que t’ha agafat de repent et portarà molts problemes i jo, ho sento, (acompanyant d’un sobreactuat “snif”) però no vull veure-m’hi involucrada, d’un moment a l’altre vindran a buscar-te per interrogar-te i a mi podrien acusar-me de complicitat, i ho sento (“snif” un altre cop) no em sento prou forta en aquests moments per afrontar-ho. Adeu, que tinguis molta sort.!"

Desconnecta l’aparell i d’una potada tomba el gerro de plàstic, amb flors de plàstic de la tauleta. Estúpida! Ets com tots, millor que te n’hagis anat, pel que em servies; quan tingui ganes de fer l’amor llogaré una androide i assumpte resolt, almenys aquestes no es queixen de tot i per tot com tu, estan pel que han d’estar i ja està. Mentre mentalment ballestreja contra la seva exdona, se'n va cap a la cuina i es prepara una mica de menjar, tot i que no te molta gana vol celebrar haver-se desfet d’un mort com la seva ex. Agafa una de les ampolles d’aigua reservada per a les ocasions especial i la beu pausadament.Ah! No hi ha res com una ampolla d’aigua ben fresca, sembla que tot té un altre color, per fi, ja no hi haurà qui em digui, no facis, allò, fes allò altre, saps a qui he vist avui…., soc lliure, lliure com un ocell.

L’home s’entristeix de sobte, fins i tot ja no troba el mateix gust a l’aigua, s’acaba d’adonar que fa anys que ja no hi ha ocells i, per tant, no hi ha llibertat, la sensació que l’havia envaït en saber que l’havia abandonat la seva dona, l’hi havia fet oblidar la dura realitat del seu entorn i el problema al que ella al·ludia al vídeo. Era un problema realment greu, però…. No podia, era totalment impossible per a ell poder fer-ho, quan s’adreçava allí, li entrava una sensació de pànic que l’envaïa i no tenia més remei que sortir corrents, era superior a les seves forces. Hauria de provar-ho un altre cop – es diu – sinó se que estic en perill, ella ja m’ha abandonat perquè es possible que sàpiga alguna cosa, que sigui mes que una intuïció.

Si! Haig d’intentar-ho un altre cop. Igual sense la pressió de la meva dona ara ho aconsegueixo.

S’aixeca, la caçadora se l’hi incorpora i surt al carrer, en cinc minuts arriba al lloc, esta curull de gent com gairebé sempre. Dubta uns moments, però es decideix i entra. A mesura que va avançant una suor freda l’envaeix, les cames li tremolen…. No puc!, no puc! Exclama. Uns guàrdies de seguretat se’l queden mirant i ell surt corrents, esperitat cap el carrer. Durant una bona estona vagueja pels carrers, fins que finalment torna a casa seva. En arribar s’adona que la porta està entreoberta quan ell està segur d’haver-la tancat. Ja son aqui! Es diu mentre intenta retrocedir, però un home alt i corpulent l’agafa per l’esquena.- Senyor, faci el favor d’acompanyar-nos, és una formalitat de rutina, no ha de témer res.

Un hidropneumàtic els transportà fins a un lloc desconegut per a ell.

Allí, l’introdueixen dins una petita habitació en la que per únic mobiliari hi ha una taula i un parell de cadires antigues, una llum il·lumina tètricament l’estança. Li ordenen s’assegui i esperi… Després de deu interminables minuts, la porta de l’habitació s’obra i apareix un home d’uns quaranta anys que entra i s’asseu en una cadira davant seu.

Vol una cigarreta – li diu

–No estan prohibides?

Aquí no, aquí som els que prohibim, no els que patim les prohibicions, aclareix l’home.. I, afegeix, que hem de fer amb vostè?

Res, jo no he fet res, per què m’han dut fins aquí?

Vostè ho sap perfectament, sentencia l’home mentre dona una llarga calada a la seva cigarreta. De l’interior de la seva caçadora treu una targeta groga que en vermell du impreses les paraules T.I.J.

- Sap que es això, veritat?

- Sí! Hi és clar, una Targeta d’identitat de jugador.

Exactament, i és la seva que fa més de tres mesos que no ha fet servir en cap dels múltiples jocs d’atzar o plaer que l’estat posa a la disposició dels ciutadans perquè siguin feliços. Podria dir-me per què no l’ha feta servir?

L’home empal·lideix. No ho sé- contestà – és que no ho puc evitar, és superior a les meves forces, quan m’acosto a un dels locals de joc o felicitat que l’estat generosament posa a la meva disposició, m’entra una sensació de pànic, començo a suar i les cames em tremolen, m’ofego i haig de sortir corrents, deu ser algun tipus d’al·lèrgia.

El seu interlocutor impassible continuà amb l’interrogatori.

Però vostè, suposo que deu tenir ganes de ser feliç, de guanyar diners, practicar sexe diotronic, viatjar, ja sap, tot el que te de lúdic i que omple de felicitat la gent.

Si! Hi és clar, però ja l’hi dic que per a mi és impossible. Ho he provat, però és superior a mi. Ho sento, no puc fer-hi més.

Aleshores vostè es un perill per la comunitat.

JO! Un perill, perquè, si no he fet mai mal a ningú en la meva vida.

Li repeteixo que vostè és un perill, està transgredint el sistema i tot allò que alteri o transgredeixi el sistema és un perill en potencia s’ha de separar de la societat.

Vostè pertany a X-324 del 2035, no és el primer cas defectuós, es veu que hi havia un cap de fabricació inexpert i bastant irresponsable que produïa alteracions en els neofetus. No es preocupi, no es culpa seva.

I, aleshores que faran amb mi, - preguntà.

No li puc dir, ni és decisió meva. Ja ho sabrà quan pertoqui. Bona nit.

L’home abandona l’habitació, deixant al ciutadà sol i preocupat, li consta que hi havia gent que de sobte desapareixia i mai més se’n sabia d’ells, el que no sabia es si els eliminaven o els enviaven a algun lloc, tot i que aviat ho sabria. Es prepara doncs pel pitjor sabedor que la seva sort estava ja decidida-Als deu minuts dos homes i una dona entren en l'habitació, ells l’agafen per l’espatlla mentre ella li arremanga el braç i li posa una injecció, una sensació de sopor l’envaeix i tot s’enfosqueix al seu voltant...

La tebiesa dels raigs del sol el desperta, obre els ulls i li costa reconèixer quan estava veient, un prat de veritat verd i ple de flors l’embolcalla i el cel es d’un blau intens com recordava haver vist en alguna retrofotografia digital de petit, uns ocells picolen al seu costat mentre deixen anar els seus trins, dalt d’un turó una casa de fusta amb una xemeneia que desprèn un fum fugisser sembla cridar-li. S’aixeca i travessa un rierol d’aigua fresca i neta. Al porxo un home gran de llarga barba i amb una pipa a la boca que treu més fum que la xemeneia l’espera somrient.

Benvingut a la Reserva! Li diu mentre li acosta la mà que ell sorprès i atordit encaixa.

La reserva? Pregunta.

Sí, amic meu, això no és el cel, és la reserva com li diuen ells, aquí hi porten tots els que tenim alguna deficiència de fabricació, la llei androiana del 2022 no els permet d’eliminar-nos. Aquí - continua – ho hem de fer tot, buscar el menjar, treballar al camp, caçar, dormir quan pertoca, patir calor, fred… no hi ha videotext, televisió, ràdio, diaris, polítics,. policies. No hi ha res de tot això, aquí vivim com els primitius .

I som molts- pregunta l’home atordit encara –

Un centenar, ara els coneixerà, estem ben avinguts, i som tants homes com dones, no es preocupi són tots molt bona gent.

Aleshores exclamà l’home, això és com estar al paradís.

Sí! Contesta l’home de la barba mentre dona una calada a la seva pipa i deixa anar un núvol blanc de fum: PERÒ ELLS NO HO SABEN.